NEMANJA RADULOVIC I L’OSV TORNEN A REUNIR-SE

‘CONCERT PER A VIOLÍ DE BEETHOVEN’
Teatre La Faràndula de Sabadell: Divendres 21 gener – 20.30h
Palau de la Música Catalana: Dissabte 22 gener – 18.30h

L’eix del programa gira al voltant de ‘Les Tres Bes’ de la música germànica: Bach, Beethoven i Brahms.

Víctor Pablo Pérez torna a Barcelona per dirigir els dos concerts que se celebraran a Sabadell i Palau de la Música Catalana.

Amb aquest concert l’OSV reprèn el cicle Simfònics al Palau, després de celebrar a la Sala Modernista 6 concerts amb gran èxit de públic aquest Nadal.

Nemanja Radulovic torna a Barcelona per actuar al costat de l’Orquestra Simfònica del Vallès, després de l’experiència viscuda la temporada passada. El violinista franco-serbi, un dels més solicitats en el panorama internacional, ofereix les seves interpretacions amb un aclaparador virtuosisme, profunditat i expressió, amb programes que van més enllà dels motlles tradicionals. La seva carrera creix any rere any i ha treballat amb les més prestigioses institucions musicals d’avui en dia.

Així doncs, els propers 21 i 22 de gener, oferirà dos nous concerts al costat de la formació vallesana i sota la direcció del mestre Víctor Pablo Pérez, al Teatre La Faràndula de Sabadell (21/01 · 20.30h) i, al dia següent al Palau de la Música Catalana (22/01 · 18.30h), dins el cicle Simfònics al Palau.

El programa repassarà l’obra de tres grans compositors del S.XVII i S.XVII que transiten del barroc al romanticisme: J.S. Bach (“Ària” de la Suite núm. 3), L.V. Beethoven (Concert per a violí) i J. Brahms (Simfonia núm. 1 en Do menor).

PROGRAMA

J.S. BACH: Ària de la Suite en Re (1730)
Les Suites orquestrals van ser molt populars als estats de l’actual Alemanya durant el segon quart del segle XVIII. Creades a partir del motlle dissenyat pels compositors francesos, solien començar amb una obertura marca de la casa: lent-ràpid-lent, seguides d’un grapat de peces inspirades en danses de la cort francesa, a saber: minuets, courantes, sarabandes i simpatitzants. Aquestes suites eren molt populars com a música d’entreteniment, essent interpretades en múltiples ocasions com a fil musical dels banquets. Com a una de les pàgines més celebrades de la producció de Bach, l’Ària de la Suite en Re ha gaudit i patit a parts desiguals de generoses versions en el cinema, el jazz, la música melòdica…

L.V. BEETHOVEN: Concert per a violí i orquestra (1806)
La història oficial ens recorda que el 7 d’abril del 1805 a Viena, Beethoven estrenà de manera pública la Simfonia “Heroica” en un concert a benefici del violinista i compositor Franz Joseph Clement. En una nota a peu de pàgina, la història apòcrifa ens diu que en aquell concert Franz Clement estrenà una obra de collita pròpia: el seu Concert per a violí en Re Major. Les cròniques diuen que Beethoven no va trobar gens fàcil la composició de la part de violí i, malgrat la manca de proves fermes, alguns estudiosos creuen que rere les revisions que va patir el concert s’hi amagava l’ombra de Clement. I és que els concerts per a violí de Clement i Beethoven presenten aspectes comuns  més enllà de compartir la mateixa tonalitat: Re Major. L’orquestració és la mateixa i els moviments segueixen un esquema semblant. Clement també incorpora algun contrast major/menor de material temàtic, sobretot en el segon tema del primer moviment (Beethoven insisteix en aquesta estratègia, especialment amb el seu material temàtic equivalent). I per acabar-ho d’adobar, els moviments finals d’ambdós concerts comparteixen el mateix disseny formal de rondó en compàs 6/8.

J. BRAHMS: Simfonia N. 1 (1876)
En una carta al director d’orquestra Hermann Levi, Johannes Brahms estampà la seva frase més citada: “No escriuré mai una simfonia! No pots tenir ni idea de com és sentir les passes d’un gegant rere teu”. El gegant era Beethoven.
Hans Von Bülow, autor de “Les tres Bes” que motiven aquest programa,  tenia bones raons per definir la simfonia de Brahms com “la desena de Beethoven”. Tot i així, degut al seu caràcter heroic i la seva signatura tonal en do menor, l’obra admet una comparació més afortunada amb la Cinquena Simfonia del gegant.
A la fi, Brahms ha girat la simfonia cap a dins, tant des del punt de vista musical com emocional. Centrat en el funcionament intern del seu material musical, no pretén canviar el món com ho ambiciona de fer la Novena de Beethoven. Perquè el destinatari de la música de Bramhs no és una humanitat fosa en una abraçada fraternal, sinó l’individu. Tu i jo. Aquell i aquella. I si ens trobem com a individus potser ens podrem entendre i celebrar-nos com a comunitat.